L'Ombria del Benicadell

05/12/2018

Aquesta vegada ens desplacem al benvolgut Benicadell, una de les muntanyes més emblemàtiques de les comarques centrals valencianes, situada a cavall entre la Vall d'Albaida i el Comtat. Destacada i allargada, la serra del Benicadell dibuixa una bella silueta que es pot reconèixer a grans distàncies, delineada per una prolongada i elegant cresteria calcària grisenca que corona el seu cim a 1104 metres.
Anem  fer una fantàstica ruta circular de catorze quilòmetres per l'Ombria del Benicadell, la qual va ser declarada paisatge protegit el 27 de gener del 2006. Visitarem dos neveres: la nevera de Baix de Carcaixent i la nevera de Diego, amb els seus corresponents corrals, pujarem a veure les restes del Castell de Carbonera i gaudirem d'unes fantàstiques vistes de la Vall d'Albaida des de la Font Freda i el seu mirador. És una ruta molt recomanable i fàcil de transitar a on la major complicació podria ser la distància.

L'itinerari

Port d'Albaida - Nevera de Baix (Neveres de Carcaixent) - Casa d'En Miquel - Castell de Carbonera - Mirador Font Freda - Font Freda - Corral de Diego - Nevera de Diego - Port d'Albaida


Les dades i el perfil de la ruta:

La ruta de hui comença en el Port d'Albaida, concretament en una esplanada habilitada amb diferents panells informatius, ací aparcarem

Inici de la ruta

Peguem una ullada als diferents panells i comencem a caminar. Les primeres passes de la ruta transcorren pel barranc de Fontanars, caminarem per ell aproximadament un quilòmetre i dos-cents metres fins arribar al primer encreuament de hui.
La pujada és progressiva però llarga, bàsicament pujarem quasi tot el desnivell de la ruta per aquest barranc en uns quatre quilòmetres fins arribar a la casa d'En Miquel

Sender del barranc de Fontanars

Encreuament de camins

En aquest punt nosaltres continuarem per la dreta, pel sender de l'esquerra és per a on tornarem.
Seguirem pujant pel barranc un quilòmetre i set-cents metres fins arribar a la primera de les dos neveres que veurem hui: La nevera de Baix de les neveres de Carcaixent.
El seu nom es deu al fet de que pertanyia a la ciutat de Carcaixent, té un diàmetre d'uns deu metres i una altura d'uns huit metres

La nevera de Baix

L'aparició d'una difosa literatura mèdica sobre els beneficis de prendre neu durant els segles XV i XVI, l'anomenat "or blanc", començarà a considerar-se un producte de primera necessitat per a curar malalties. La neu era usada per a l'anestèsia, i, en temps de pesta, per a rebaixat les malignes febres. Així, en temps de quarantena, els metges consideraven vital el proveïment de neu per tractar els malalts. Però també en estiu, per a prevenir malalties i pal-liar el fort calor.  Amb el pas del temps, es popularitzaria . el consum de neu que deixarà de ser un fet privatiu de les classes altes. S'usarà també i derivarà per a la conservació i transport d'aliments, i per a ús gastronòmic, etc.

Un dels laterals de la nevera

El fet de que la neu es convertirà en un producte de primera necessitat, augmentà l'interès dels consells municipals en la construcció de neveres i l'organització del comerç i distribució de la neu durant els segles XVII al XIX. Un bon exemple el tinguem davant: les neveres de Carcaixent

L'interior de la nevera

La nevera des de la casa d'En miquel

Des de la nevera de Baix si continuéssim caminant un poc més cap amunt i camp a través trobaríem la nevera de Dalt, no hi ha sender que ens porte fins a ella, l'hem deixat marcada al track per si algú vol desviar-se per a visitar-la.
Després de visitar la nevera el sender ens pujarà fins a la pista on està el corral i casa dels nevaters d'En Miquel, situada a pocs metres de la nevera. Utilitzada per a resguardar als nevaters de congelacions i com a lloc on guardar les ferramentes de treball

La Casa d'En Miquel des de la senda

La Casa d'En Miquel des de la pista

Senyal en la Casa d'En Miquel

A partir d'ací abandonarem la senda i començarem a caminar cap a la dreta pista amunt poc mes d'un quilòmetre seguint el senyal en direcció nevera i cim del Benicadell fins arribar al següent encreuament de camins. Conforme anem guanyant alçada per la pista cada vegada tindrem millors vistes

La Mariola, Agres, la casa d'En Miquel, la Covalta i la Vall d'Albaida des de la pista

La serra Grossa, la Vall d'Albaida, la serra de Corbera i el Mondúver des de la pista

Otos en primer plànol i l'embassament de Bellús al fons

Finalment, la pista ens conduirà a l'encreuament abans citat, si seguíssim per la senda de la dreta arribaríem a la nevera i al cim del Benicadell. Nosaltres anirem per la senda de l'esquerra que ens baixarà a la pista forestal de l'Ombria del Benicadell i al Castell de Carbonera

Encreuament de sendes

Però abans de desviar-nos ens aproparem a la torreta elèctrica que tenim a mà dreta per a veure les vistes del Comtat

Muro i la serra de Mariola des de la torreta elèctrica

Ara, tornarem a l'encreuament de sendes, agafarem la senda de l'esquerra i començarem una preciosa baixada d'aproximadament dos quilòmetres. Aquest sender ens regalarà unes fantàstiques panoràmiques de la Vall d'Albaida i del mateix Benicadell

El Benicadell des del sender

En alguns trams la vegetació serà molt densa

I en altres no tant

Una part de la Vall d'Albaida des del sender

L'altra part de la Vall d'Albaida des del sender

Finalment, baixant i baixant el sender morirà en la pista forestal de l'ombria, on ens esperarà un senyal que ens marcarà la direcció cap al Castell de Carbonera, cap a la dreta

Com bé marca el senyal en aproximadament un quilòmetre arribarem al castell, aquest desviament és d'anada i tornada, després de visitar el castell tornarem a aquest punt. A partir d'ara i fins a arribar al corral i la nevera de Diego anem a caminar tot el temps per pista

La pista forestal i el cim del Benicadell

 El tossal de Carbonera

Després de caminar el quilòmetre anteriorment citat arribarem al desviament del castell, està senyalitzat i trobarem un panell explicatiu.
Les restes del Castellet s'enclaven al tossal de Carbonera (630 metres d'altitud), un puntal de l'aiguavessant septentrional de Benicadell, a cavall entre els termes municipals d'Otos i Beniatjar

Murs del castell

L'observació directa dels fonaments, els murs i l'aljub de Carbonera, permet discernir la solidesa del doble recinte emmurallat que protegia la torre grossa central. El jaciment arqueològic ocupa un rectangle de més de 3.500 m2 

La part alta del tossal de Carbonera

Compta amb nou torres o bastions perimetrals en el recinte mural superior. El recinte inferior no era una muralla pròpiament dita, sinó una barbacana defensiva, innovada possiblement en temps dels almohades (segle XII). Hem de pensar que al llarg d'uns quants segles d'ús, el recinte patiria diferents modificacions estructurals, pendents hui en dia de ser estudiades. El major dels aljubs fa 11 x 2,70 metres de planta i l'altre 7 x 2 metres

L'aljub del castell

La comesa primitiva de la fortalesa, a falta d'estudis arqueològics que ho confirmen, degué ser en el segle XI la de reforçar la frontera del regne de taifes de València-Xàtiva amb el de Mujàhid de Dénia. Combateren pel control de la serra Jaume I i Al-Azraq (segle XIII); fou conservada la fortalesa per la Corona; cedida als Bellvís, senyors de l'ombria de Benicadell i futurs marquesos de Bèlgida; arruïnada a propòsit per Pere IV, per temor a una invasió de moros de Granada, i deixada de la mà de Déu, definitivament, en la segona meitat del segle XIV

L'altre aljub del castell

Cròniques llatines del segle XII fan esment de dos "turres inexpugnabiles" que flanquejaven el campament oʻbastida' castellana de Peña Cadiella o Penacadell: el castell de Rugat i el de Carbonera. La denominació de torre aplicada al castell d'Otos la tornem a trobar en la paperassa feudal del segle XV, quan la fortalesa estava ja abandonada.

Des d'aquest tossal es domina bona part de la Vall d'Albaida, s'entén el per que de la construcció del castell en aquest enclavament, les vistes són com les que teníem baixant per la senda cap a la pista

Després de visitar el castell tornarem a la pista per la qual veníem fins al senyal d'abans i seguirem recte. Ens esperen no arriba a dos quilòmetres i mig per aquesta pista fins arribar al següent punt d'interès de la ruta: la Font Freda i el seu mirador.
El recorregut per aquesta pista ens anirà deixant molt bones vistes de la Vall d'Albaida i del Benicadell

La pista per la qual venim i el Benicadell

La pista i al fons el mirador de la Font Freda

Finalment, una vegada recorreguts aquests dos quilòmetres i mig passarem per una tanca que impedeix el pas a vehicles no autoritzats i ens desviarem a la dreta per a baixar al mirador

El mirador de la Font Freda

Des del mirador tornarem a la pista i de seguida veurem el paratge de la Font Freda

La serra de Benicadell conté un aqüífer d'aigua en les seues entranyes que aflora en forma de fonts interessants per al regadiu de la comarca. Pel que fa a Bèlgida, l'aigua de certes fonts i brolladors foren aprofitades des del temps d'al-Àndalus per a irrigar l'horta de Bèlgida: La font de la Teula o la del Baladre al barranc de les coves, la font de la casa de Muntis ja al pla de la Vall o la font del Grapat i la de Baix, a prop del poble de Bèlgida

L'aigua de l'emblemàtica font Freda sol rajar més fresca qualsevol altra font, fins i tot a l'estiu

En segles passats els marquesos d'Albaida, i els seus vassalls d'Atzeneta i Carrícola, reivindicaren infructuosament la possessió d'esta font. Un plet que va donar nom al barranc pròxim anomenat del Pleit

Després de visitar la font seguirem el nostre itinerari per la pista fins arribar, en molt poc de temps, a una creu, en aquest moment se'ns presenten dos camins, nosaltres anirem cap a l'esquerra

La Vall d'Albaida i la creu

L'encreuament per on anem a l'esquerra

En uns quinze minuts, per una còmoda pista, arribarem al corral i a la nevera de Diego

La pista per la qual transitarem i la serra de Mariola

La serra de Mariola, la Covalta i la fantàstica pineda d'aquesta part del Benicadell

El Corral de Diego és l'últim gran corral que trobem en aquest extrem del Benicadell. La seua localització, en l'encreuament de la ruta de les neveres ens fa pensar en el gran nombre de nevaters, traginers i ramaders transhumants que passarien per davant d'ell. La construcció del corral respon a diverses necessitats, la principal fou la situació estratègica on es reunien i es tancaven gran quantitats de ramats que circulaven entre la Vall d'Albaida i la comarques veïnes

A més, la construcció del les neveres a prop dels corrals no és casual: la nevera del Pla d'En Roda o de la Fosca a prop del corral de Jeremies, la nevera de Penalba o de Joaquim amb els corrals de Penalba i de Joaquim, i la del corral i la nevera de Diego, etc. 

Així, s'aprofitava la presència del pastors que pasturaven per la zona a fi de vigilar la nevera. Moltes vegades, també coincidia que el propietari del corral es corresponia amb el titular de la nevera, com és el cas de la nevera i el corral de Diego fins ben entrat el segle XIX

Pel que fa a la propietat del corral, durant el segle XVIII fou d'un important ramader d'Atzeneta: Diego Soler. A finals del segle XIX, passà a mans d'un veí de Carrícola: Antoni Altabert Sanz. Els seus descendents i actuals propietaris, els també veïns de Carrícola Batiste i Josep Altabert, continuaren explotant-lo fins ben entrat el segle passat. A partir d'ací, el corral entrà en un procés d'abandonament que l'ha dut a l'actual estat de ruïna

Les seues dimensions fan pensar que a més de resguardar als nevaters i de lloc on guardar les ferramentes de treballs, també acolliria la quadra dels animals de càrrega, i fins i tot no descartem que fora l'habitatge del vigilant de la nevera fora de temporada de neus.
El pas del temps ens deixa aquestes imatges del corral de Diego del Benicadell, mateix lloc diferents temps. La família Altabert (propietària) esmorzant al corral i el corral hui en dia

La família Altabert esmorzant al corral

El corral hui en dia

La nevera de Diego la trobarem a l'altre costat de la pista

L'encreuament on està la nevera i el corral

La nevera està construïda en una lleugera vessant i semi excavada en la roca. Les seues dimensions són de huit metres de diàmetre i una profunditat aproximada de set metres. El tipus de fàbrica del brocal del pou és de pedra de maçoneria unida amb morter. El tipus de cobriment es feia mitjançant bigues de fusta i teula. Encara distingim als laterals del brocal de la nevera els estreps on descarregava l'estructura de la teulada

La nevera de Diego

Les terres on ara trobem les neveres de Penalba i de Diego, totes dos en terme d'El Palomar, pertanyien segons la peita del 1626 al veí d'Atzeneta Vicent Soler Lo Cardenal. Ja en el segle XVIII, es construí el Corral de Diego al costat de la nevera del mateix nom, propietat del també ramader d'Atzeneta Diego Soler. Açò potser indicatiu que dites neveres foren propietat del dit Soler, pel fet que la construcció d'una nevera no incloïa només l'edifici, sinó també una extensa zona, l'era, on arreplegaven la neu. La noticia més antiga que trobem de la nevera de Corral de Diego és en la peita de les terres del també veí d'Atzeneta Francesc Soler de Diego, l'any 1669

L'interior de la nevera

La fi del comerç de la neu es produiria com havia començat (amb la xicoteta edat del gel a les primeries del segle XVII), un nou canvi climàtic a finals del segle XVIII caracteritzat per la disminució de les precipitacions en forma de neu, dugué a l'abandonament de les neveres a finals del segle XIX i principis del segle XX. La crisi s'agreujà mes si cap amb l'aparició d'indústries de fabricar gel artificial i amb el Decret de Governació del 22 de desembre de 1908 que prohibia l'ús de la neu per a fins alimentaris

La nevera de Diego

Després de visitar la nevera seguirem nostre recorregut, ens desviarem per l'única senda amb un senyal, el senyal ens marca direcció a la nevera de Diego, però seguirem per ací

Aquest nou sender ens portarà en uns deu minuts a l'encreuament de sendes on ens hem desviat al principi de la ruta

Una vegada a l'encreuament desfarem aquest xicotet tram de ruta i en uns quinze minuts arribarem al punt de partida, al cotxe i al final de la ruta.

Salut i bon camí!!